Caso real de adicción a internet (www. chaval.es)

   Lucía, una adolescente de doce años de edad narra su historia describiéndose como una “tecnoadicta”. Cuando se le pregunta sobre el motivo para definirse así, asegura que sufre una “dependencia absoluta del uso de Internet tanto en su Smartphone como en su ordenador portátil”. Así narra los hechos cuando le pedimos que, por favor, nos cuente su historia:

   “Siempre he sido muy nerviosa e inquieta. Cuando tenía tan sólo cuatro años, mis padres me dejaban sus móviles para entretenerme en las viajes largos, en las comidas para intentar que comiera rápidamente, en los momentos antes de ir a la cama para que me calmase, todo ello con la finalidad de que estuviera quieta y molestara lo menos posible, ya que mis profesores comentaron a mis padres que, en el futuro, podría ser una niña hiperactiva por la impulsividad que me caracterizaba.

   De este modo, mis padres veían con el uso del móvil que yo estaba entretenida y creyeron que era la mejor forma de educarme. A los siete años y medio, como regalo de cumpleaños, recibí un Smartphone de última generación con acceso a Internet, el cual tenía siempre disponible. Al principio no le prestaba demasiada atención, pero sobre los once años, recuerdo que me lo llevaba al instituto en la mochila y, en el recreo, mis amigas y yo lo usábamos en los baños hasta que la sirena nos alertaba de la vuelta a clase. Era la más popular porque era la única que disponía de un teléfono de última generación.

   Unos meses después, para regalo de reyes, recibí un ordenador portátil rosa precioso, el cual estaba ubicado en el escritorio de mi habitación. Me pasaba las horas sentada enfrente de él, con mi móvil al lado, hasta el punto de que se me olvidaba comer.

   Pasados dos meses dejé de tener contacto con mis amigas del instituto porque los chats de amistad en los que estaba inscrita, cubrían mis necesidades de comunicación. También chateaba con chicos que me gustaban, intercambiábamos fotos, poníamos la web para vernos las caras, etc. Los fines de semana no salía a la calle para nada y si mis amigas venían a buscarme a casa, fingía estar mala para seguir chateando e indagando en Internet. A partir de ahí me quedé sin amigas.

   En segundo de la Educación Secundaria Obligatoria, empecé a faltar a clase porque sentía un deseo incontrolable de conectarme. Cuando mi padre me llevaba al instituto, en lugar de entrar a clase, entraba directamente al baño o me iba a la biblioteca cuando no había nadie vigilando. Mi tutor llamó a mis padres para hablar con ellos, con el fin de comunicarle mis faltas de asistencia, mis malas notas y mi aislamiento social. Mi padrastro y mi madre nunca se habían preocupado en exceso por mí, sólo me compraban cosas para contentarme, pero no sabían nada de mi vida. El orientador del instituto les pidió que me controlaran más, que me retiraran el móvil y el ordenador, dejándomelos sólo los fines de semana y durante un tiempo limitado. Y así lo hicieron.

   Ante eso, sentí muchísima frustración y reaccioné violentamente, pero mi madre siguió “a raja tabla” lo que le habían aconsejado. Así, comencé a robarles dinero para irme por las tardes a una cibercafé, donde una hora de conexión valía un euro con cincuenta céntimos. Llegaba a casa a las dos de la mañana, cuando el establecimiento cerraba y no podía dormir. Necesitaba más. Pasaba silenciosamente a la habitación de mi hermano mayor a cogerle el móvil para seguir conectada.

   Un día tuve que ir al hospital a que me hicieran un análisis de sangre. Había perdido mucho peso, me sentía sin fuerzas, temblaba y sufría cuando no estaba en contacto con Internet y mis chats. Me derivaron a un psiquiatra y me diagnosticaron anorexia y trastorno de la ansiedad. Posteriormente, me llevaron a un psicólogo para que analizara más profundamente que me pasaba y trabajara conmigo. Yo me negué. Mi madre, entre lágrimas gritaba que era una mala madre, que no me había sabido educar, que no tenía ganas de vivir. Así que, al verla así, cedí a asistir al psicólogo. Después de hacerme muchas preguntas, en la siguiente sesión me dijo que padecía “adicción a Internet”. Me explicó en qué consiste, qué causas y consecuencias existen y el posible tratamiento que necesitaría llevar a cabo. Al principio estaba indecisa y ahora estoy trabajando duro para intentar recuperar mi vida”.

   Lucía, una adolescent de dotze anys d'edat narra la seua història descrivint-se com una "tecnoadicta". Quan se li pregunta sobre el motiu per a definir-se així, assegura que patix una "dependencia absoluta de l'ús d'Internet tant en el seu Smartphone com en el seu ordinador portátil". Així narra els fets quan li demanem que, per favor, ens compte la seua història: 

   "Siempre he sigut molt nerviosa i inquieta. Quan tenia tan sols quatre anys, els meus pares em deixaven els seus mòbils per a entretindre'm en les viatges llargs, en les menjars per a intentar que menjara ràpidament, en els moments abans d'anar al llit perquè em calmara, tot això amb la finalitat que estiguera quieta i molestara com a mínim possible, ja que els meus professors van comentar als meus pares que, en el futur, podria ser una xiqueta hiperactiva per la impulsivitat que em caracteritzava. 
   D'esta manera, els meus pares veien amb l'ús del mòbil que jo estava entretinguda i van creure que era la millor forma d'educar-me. Als set anys i mig, com a regal d'aniversari, vaig rebre un Smartphone d'última generació amb accés a Internet, el qual tenia sempre disponible. Al principi no li prestava massa atenció, però sobre els onze anys, record que m'ho portava a l'institut en la motxilla i, en el pati, les meues amigues i jo ho usàvem en els banys fins que la sirena ens alertava de la volta a classe. Era la més popular perquè era l'única que disposava d'un telèfon d'última generació.
    Uns mesos després, per a regal de reis, vaig rebre un ordinador portàtil rosa preciós, el qual estava ubicat en l'escriptori de la meua habitació. Em passava les hores assentada davant d'ell, amb el meu mòbil al costat, fins al punt que se m'oblidava menjar.
     Passats dos mesos vaig deixar de tindre contacte amb les meues amigues de l'institut perquè els xats d'amistat en què estava inscrita, cobrien les meues necessitats de comunicació. També chateaba amb xics que m'agradaven, intercanviàvem fotos, posàvem la web per a veure'ns les cares, etc. Els caps de setmana no eixia al carrer per a res i si les meues amigues venien a buscar-me a casa, fingia estar roïna per a seguir chateando i indagant en Internet. A partir d'ací em vaig quedar sense amigues. 
   En segon de l'Educació Secundària Obligatòria, vaig començar a faltar a classe perquè sentia un desig incontrolable de connectar-me. Quan mon pare m'emportava a l'institut, en compte d'entrar a classe, entrava directament al bany o me n'anava a la biblioteca quan no hi havia ningú vigilant. El meu tutor va cridar els meus pares per a parlar amb ells, a fi de comunicar-li les meues faltes d'assistència, les meues males notes i el meu aïllament social. El meu padrastre i ma mare mai s'havien preocupat en excés per mi, només em compraven coses per a acontentar-me, però no sabien res de la meua vida. L'orientador de l'institut els va demanar que em controlaren més, que em retiraren el mòbil i l'ordinador, deixant-me'ls només els caps de setmana i durant un temps limitat. I així ho van fer.
   Davant d'això, vaig sentir moltíssima frustració i vaig reaccionar violentament, però ma mare va seguir "a clavill tabla" la qual cosa li havien aconsellat. Així, vaig començar a robar-los diners per a anar-me'n a les vesprades a una cibercafé, on una hora de connexió valia un euro amb cinquanta cèntims. Arribava a casa a les dos del matí, quan l'establiment tancava i no podia dormir. Necessitava més. Passava silenciosament a l'habitació del meu germà major a agafar-li el mòbil per a seguir connectada.
    Un dia vaig haver d'anar a l'hospital a què em feren una anàlisi de sang. Havia perdut molt pes, em sentia sense forces, tremolava i patia quan no estava en contacte amb Internet i els meus xats. Em van derivar a un psiquiatre i em van diagnosticar anorèxia i trastorn de l'ansietat. Posteriorment, em van portar a un psicòleg perquè analitzara més profundament que em passava i treballara amb mi. Jo em vaig negar. Ma mare, entre llàgrimes cridava que era una mala mare, que no m'havia sabut educar, que no tenia ganes de viure. Així que, al veure així, vaig cedir a assistir al psicòleg. Després de fer-me moltes preguntes, en la següent sessió em va dir que patia "adicción a Internet". Em va explicar en què consistix, quines causes i conseqüències existixen i el possible tractament que necessitaria dur a terme. Al principi estava indecisa i ara estic treballant de valent per a intentar recuperar mon vida




0 comentarios:

Publicar un comentario